L u n a L l e n a .

L u n a  L l e n a  .
Eviterna Mi Vela De Armas Es....¡Por Tí O h L u n a L l e n a , Savia de Mi Corazón !

jueves, 18 de mayo de 2017

L' O m b r a D e M a r i a .




La doctora Maria Ferrer va somriure. Per fi, després de nou mesos d'investigació i creació havia acabat el primer cor format amb cèl·lules mare. Un treball tan complex, que quan va començar, ella mateixa va dubtar de si ho aconseguiria. I si, ho havia aconseguit. Va redactar les últimes paraules de la fitxa d'identificació d'aquell cor tan perfecte i ho va posar a un plàstic amb un imperdible. Però ja va ser per l'emoció del moment o pel cansament acumulat, es va pinxar amb l'imperdible. Dues gotes van caure al costat cor. Maria es va girar per agafar un pany per netejar-ho i de sobte el cor va absorbir les gotes i es va quedar igual d'inanimat. Quan Maria es va girar no va veure les gotes i no li va donar importància. Després, va ficar el cos a un maniquí preparat sols per a veure la seua obra a un cos artificial. Finalment va agafar la seua motxilla i se'n va anar a sa casa.
Tot era tranquil. Però dins del maniquí una convulsió va donar lloc a un moviment i a altre, i a altre.
L'endemà al matí Maria va rebre una telefonada del conserge del lloc on treballava. Tot el laboratori era destrossat. El més inquietant era que el maniquí que tant treball havia costat fer no estava. Maria va arribar al lloc de treball mentre la policia acordonava el lloc. El lloc on estava el maniquí estava buit. Sols hi havia una nota que deia: "Gràcies per crear-me. Ah, i gràcies per la sang. Potser has de ser més prudent. Ja, ja." 

Maria va sospirar. El seu tresor biològic era ara un ser autònom ple de potència letal.

I Ella, la seua incrèdula creadora... per sempre.



(Microrrelato de Mi Hijita   A l i c i a  )



No hay comentarios:

Publicar un comentario

¡Desde El Faro Del Cosmos, Tañidos Luminosos!